Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Els repobladors balears al Camp de Túria (1609-1650)

Segona Temporada – Episodi 9 (programa 14): Pòdcast en col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria que arreplega la presentació a la seu de l’Associació Cultural 9 d’Octubre de Vilamarxant del llibre “Els repobladors balears al Camp de Túria” i on intervingueren Joan J. Adrà, Joan Bell-lloc i Josep Mas Martí.

“Divendres, 16 de setembre de l’any del senyor de 2022. A boqueta nit, ja entre dues clarors, es produí a Vilamarxant, molt prop del riu de Guadalaviar, un fet portentós. Un nigromant o vident, lector de lletra antiga, anomenat Josep Mas, ab la col·laboració del seu ajudant, Joan de Bell-lloc, començaren a traure a la llum les restes mortals de vint-i-set famílies, hòmens, dones e creatures, que feia més de quatre-cents anys restaven soterrats al fossar de la vila, enmig del poble e prop de l’església. E fou present a l’acte lo doctor Adrià, qui donà explicació d’aquell fet meravellós. Hi foren també presents vora un centenar de veïns e veïnes de la Vall Bona e de les terres edetanes. E lo nigromant e lo doctor donaren fe als presents que aquells cossos eren d’un grup de gent venguda d’unes illes, dellà lo mar de València, apel·lades de Mallorques e d’Eivissa, e que eren venguts lo any 1611, e pus tard encara, per repoblar aquestes terres que lo senyor rei havia fetes buidar de sarraïns e de nou convertits. E ací restaren los mallorquins, mesclant-se ab los altres crestians, fins que arribà la fi dels seus dies. E alguns dels presents compraren lo llibre on s’expliquen aquestes meravelles.”

——————–

L’expulsió dels moriscos de Vilamarxant -i de tot el Regne de València- no era més que la fase final d’un projecte que havia començat el 1238 amb la presa de la ciutat de València i el seu regne. Ara, en començar el s. XVII, l’expulsió final fou un fet traumàtic, especialment per al senyors de terres de moriscos, com era el cas de Vilamarxant. I s’obrí un nou capítol, la repoblació. I ací és on tenim la sorpresa, desvetlada per Josep Mas, de la vinguda d’un important grup de famílies balears que repoblaren aquesta vila i, des d’ací, s’escamparen per tot el Camp de Túria. Molt poques restes queden d’aquells Alemany, Babiloni, Barceló, Batle, Canelles, Català, Duran, Estades, Esteve, Febrer, Fillol, Font, Ginard, Llobera, Mas, Miquel, Montaner, Moragues, Omar, Perelló, Pou, Quetgles, Ramis, Ramon, Rosselló, Salvà i Serra. Però des d’avui els seus noms i la seua història personal ha estat rescatada, treta a la llum, i comença un nou període en què nosaltres, o altres investigadors, podran continuar reconstruint aquest conjunt de vides trasbalsades del s. XVII.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

…i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)

Segona Temporada – Episodi 8   segona part (programa 13): AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)

La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.

Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.

I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments (I)

Segona Temporada – Episodi 7  primera part (programa 12): EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)

Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.

Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.

Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.

Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Un exemple de recerca d’història local amb Ferran Zurriaga

Segona Temporada – Episodi 6 (programa 11): T’agrada la història local? Estàs fent un treball d’investigació i necessites referències? Saps com identificar els fets rellevants en el teu estudi?

L’Institut d’Estudis Comarcals, IDECO, del Camp de Túria, el Centre d’Estudis Locals, CEL, de la Pobla de Vallbona i l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona organitzaren el passat abril un taller on Ferran Zurriaga, amb el seu llibre “La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, ens va donar les pistes i exemple de recerca d’història local. Ara, des de Cròniques Edetanes, te l’oferim íntegrament.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Les Fonts de Llíria, el Parc de Sant Vicent

Segona Temporada – Episodi 5 (programa 10): amb les històries i coneixements de Francesc Rozalen ens endinsem de ple en aquest enclavament tan estimat a la capital del Camp de Túria coincidint amb la huitava d’una rogativa que feia un parell d’anys que no es realitzava per la pandèmia. Junt amb la narrativa de l’historiador edetà ens acompanyarà també la música de Sime Galduf, Saó, la Colla de Dolçainers de Consolat de Mar i Toni de l’Hostal.

En aquest capítol viatgem al paratge màgic edetà envoltats de natura, tradicions, cultura popular i devoció. I música, molta música ben nostra. Iniciem “la romeria” amb el trombó magistral de Sime Galduf i la melodia festivaEls de Llíria estem ací”. Les campanes de l’ermita, captades sonant minuts abans d’arribar la rogativa de 2022, donen pas a la capçalera del programa. Torn per a Saó i la seua versió de la “Dansa dels Oficis de Llíria”. Ara, l’historiador Francesc Rozalen ens proporcionarà unes pinzellades imprescindibles per a situar-nos de ple al Parc de Sant Vicent. Serà aleshores el moment de la Colla de Dolçainers de Consolat de Mar i recuperarem “Abril”, la gravació online en ple confinament el 2020 i que feren en honor a les Festes de Sant Vicent de Llíria d’eixe any. Joan Bell-lloc ens proporciona l’arxiu sonor de campanes i música al moment just de l’arribada de la rogativa enguany a l’ermita. I ací el moment estel·lar: la gravació integra del magazine “El rall” d’A punt ràdio del passat 25 d’abril, on la capital del Camp de Túria ha sigut la gran protagonista d’eixe programa i de la mà de la seua presentadora Helena Montaner parlaran extensament amb Francesc Rozalén. Sota el seu guiatge, ens endinsa en la romeria que, any rere any, se celebra en la ciutat edetana a la font on segons diu la tradició Sant Vicent Ferrer va fer brollar aigua després d’una intensa sequera. I acabarem amb Toni de l’Hostal cantant la cançó del grup “Allioli” “Sant Vicent de Llíria” una versió casolana que enregistrarem un 25 d’abril de 2009 a la Casa de la Cultura de Bétera.

Estem a les portes de les Fonts de Llíria. Anem a gaudir del Parc de Sant Vicent. Benvingudes, benvinguts, a “Cròniques edetanes

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Bandolerisme al Camp de Túria

Segona Temporada – Episodi 4 (programa 9): amb les històries de Manel Arcos i Martínez. Presenta Carme Cardona. Dani Miquel canta “Els roders valencians”. I la col·laboració imprescindible del Casal Jaume I del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Joan Bell-lloc: “Eren delinqüents? Eren rebels socials? Eren personatges històrics o eren un producte de la ficció? Els bandolers sempre han format part, d’una manera o altra, del nostre entorn social i geogràfic. I Manuel Arcos Martínez ha dedicat una part important de la seua investigació a traure a la llum molts d’aquests individus marginals, en concret, els bandolers del Camp de Túria documentats al segle XIX.

Aquesta tipologia de bandits nostrats han deixat un copiós rastre en la toponímia comarcal, com ara les nombroses sendes dels Bandolers o els camins dels Lladres escampades per tota la contrada. També els malnoms, les locucions i les frases fetes recullen els casos de Perot, el Moro del Molinet, el Tort, l’Estudiant, Catalinet, Samarra, Ouet i molts altres cèlebres malfactors edetans. Però situats al Camp de Túria i al XIX, qui s’emporta la fama rodera, per excel·lència, són els Blaus, una família riba-rogera que va mantenir a ratlla les forces vives i que va posar en escac i mat una altra família benestant, els Floreros.

Al llarg de la xarrada, Manuel Arcos explica també les èpoques principals d’extensió d’aquest fenomen, els mitjans de repressió exercits des del poder establert i, sobretot, les causes d’aparició d’aquest nombrós grup de persones que decidiren abandonar els camins dòcils de la justícia i escriure ells mateixos la seua pròpia i abrupta història”.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova

Segona Temporada – Episodi 3 (programa 8): Amb la col·laboració de Ferran Zurriaga, Josep M. Jordan, Xelo Tomàs, Francesc Rozalen, l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Hi havia una vegada una vall, situada al sud de les darreres muntanyes de la serralada ibèrica, la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, tres pobles valencians. Un territori que té la raó de la seua existència en la creació del terme general àrab del castell d’Olocau, més tard conegut com castell del Real de Vilaragut, terme general que després els conqueridors cristians transformarien en una senyoria, primer com a baronia i després com a comtat. Territori que formarà part d’una contrada a les Muntanyes de Portaceli, modernament la Serra Calderona, a la comarca del Camp de Túria.”

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Una Pobla neix a la Vallbona

Segona Temporada – Episodi 2 (programa 7): amb les històries de Paco Server i Joan Bell-lloch així com les narracions de Carme Cardona. Presenta Vicent Galduf.

Paco Server: “En acabar la conquesta de les terres valencianes liderada per Jaume I, arribaren els primers pobladors cristians a la vila de Benaguasil, on mai no passaren de constituir una minoria social. Dècades després, al voltant de 1280, els cristians de Benaguasil començaren a abandonar el nucli urbà i a instal·lar-se en un altre indret del terme municipal: el lloc on hui dia trobem la Pobla de Vallbo

Aquest nou nucli de poblament cristià dins el terme de Benaguasil s’anomenà Vallbona, i els seus pobladors, aprofitant la seua condició de cristians i buscant el profit econòmic per a Vallbona, aconseguiren en 1282 convéncer a Pere el Gran que desviés el camí que connectava València amb Llíria per tal que passara per Vallbona. Tot i que ho obtingueren, aquesta mesura no prosperà en el temps, i el camí anterior, situat a uns quants centenars de metres més al nord, continuà sent el camí utilitzar per anar de València a Llíria.

El nom de Vallbona s’usà per a designar el nucli de poblament cristià dins el terme de Benaguasil fins a l’any 1320, com mostren diversos documents històrics. No obstant això, a partir d’eixe any el terme desaparegué dels documents, sent substituït pel de “Pobla de Benaguasil”.

No fou fins a l’any 1382 quan, en les cartes de poblament, aparegué per primera vegada el topònim que hui coneguem i emprem: la Pobla de Vallbona, síntesi del terme “Vallbona” i “Pobla de Benaguasil”…”

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

La Llíria de 1791

Segona Temporada – Episodi 1 (programa 6): amb les històries de Joan Bell-lloch i les narracions de Carme Cardona. Presenta Vicent Galduf.

“L’arquebisbe Fabián i Fuero fa, el 1791, un informe de la seua diòcesi per al Vaticà en el qual dedica unes pàgines a la vila de Llíria i el seu territori parroquial. A l’escrit ens mostra no solament la situació humana i religiosa de la vila sinó també el coneixement que es tenia del seu passat. Però tracta la història a la manera dels il·lustrats, amb austeritat i equilibri, sense parlar ja ni d’Adam i Eva ni dels fills d’Hèracles, com havien fet els historiadors dels segles passats.

Després d’una descripció de l’antiga Edetània, basat en Claudi Ptolemeu, dóna dades demogràfiques de Llíria i descriu el seu patrimoni religiós. Crida l’atenció la datació documental que fa de l’ermita de Sant Miquel, amb dades precises extretes segurament de l’arxiu diocesà de València. I també fa una relació prou completa de les principals masies del terme, moltes de les quals han arribat fins als nostres dies amb els mateixos topònims, com ara, el mas de la Vila, la casa de Carlos, el Canyar, la Casa de Camp o el mas del Frare.

Però entre la informació del terme destaca la notícia d’una antiga aldea, la Garrofera, amb un bon grapat de veïns i una bona estructura local, amb justícia i jurats. Amb el pas dels anys, tanmateix, s’havia anat despoblant i, en temps de l’arquebisbe només hi romania el nom d’una partida: la Garrofera. Unes dades precioses, extretes sens dubte de l’arxiu metropolità, les quals contrasten amb una altra notícia referida al naixement del qual seria la nova vila de Casinos. En aquest cas, el procés independentista de la nova vila va ser animat i encoratjat personalment pel mateix arquebisbe, el qual va fundar la parròquia casinera de Santa Bàrbara, amb la qual cosa posava en marxa el camí cap a la formació de la nova vila de Casinos, un fet que es consumaria uns cinquanta anys més tard.”

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Transcription

Matilde, el darrer viatge

Summary

Primera Temporada Episodi 5 (programa 5): amb Carme Cardona. Enric Llopis i Vicent Galduf.

“Un capítol especial i una mena de continuació de l’anterior, el de les “animetes edetanes”, on continuarem ara donant vida a la cultural oral tradicional de la nit dels difunts.

Tot un plaer compartir tertúlia de bell nou amb Carme Cardona i, el debut entre nosaltres, d’Enric Llopis. Amb ells farem un viatge de cinquanta anys, d’octubre de 1971 a desembre del 2021, per tal de convertir una història verídica en una arrel de llegenda.

Un episodi especial gravat en un paratge màgic. Ens hem desplaçat a la Concòrdia de Llíria, a les bodegues de Torres, i al caliu de la llar de foc del maset hem rescatat de l’oblit a Matilde per a fer-la volar cap al seu darrer viatge.”

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Transcription