Segona Temporada – Episodi 7 primera part (programa 12): EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)
Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.
Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.
Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.
Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…
+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol
Cròniques Edetanes 