L’Eliana, del pare Carrança a la desamortització de Mendizábal

Tercera Temporada – Episodi 6 (programa 24)

Tot i ser un municipi tan jove, l’Eliana és un poble amb una gran profunditat històrica que, a poc a poc, anem descobrint. Amb aquest llibre hem recuperat quasi tres segles d’història elianera que restaven invisibles, amagats darrere el palau que els marquesos de Casa-Ramos i de Càceres van edificar en aquest racó assolellat de la Vallbona.

Ja ens podem traslladar al s. XV, on trobem el primer indici: la Taverneta, lloc de pas, lloc de parada, lloc de trobada. I al s. XVI apareix l’Eliana, fruit de la conjunció de tres astres: Jaume Xerta, que crea un nou mas, amb noves terres i séquies dedicades a la vinya; el pare Carrança, que compon el nom de l’Eliana, una ofrena al profeta Elies, pare de tots els carmelites, i finalment, la gran figura de na Leonor de Noronya, la dona generosa que feu possible el naixement de l’Eliana.

El s. XVII representa el creixement, bancal a bancal, d’aquell primer mas, i també apareix el molí de l’Eliana, un element que revolucionarà aquella masia agropecuària cap a plantejaments econòmics i demogràfics nous: els arrendaments.

El s. XVIII és l’inici de l’urbanisme elianer, les primeres cases, els primers carrers, els pous, els forns, tot comença a existir i a madurar.

Al segle XIX, l’Eliana és ja un poble que viurà encara moments aflictius, la desamortització i la desaparició del darrer carmelita: fra Josep Motxolí. Però serà, alhora, el moment de la represa final: el marquesat, la industrialització, la nova parròquia, el repartiment de terres i el naixement del municipi.

Una campana, Maria, és un fidel testimoni de tot aquest passat. Ara està al campanar anunciant els moments vitals del dia, com fa des del s. XVII, i des d’allí regeix i governa el dia a dia de l’Eliana, gent de campana. L’acte de presentació del llibre va estar presidit per Salva Torrent, l’alcalde de l’Eliana. Rafa Desco, el president del CEL, presentà els autors, Vicent Rubio i Joan Bell-lloc,  i dirigí l’acte.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada

Tercera Temporada – Episodi 5 (programa 23)

Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria i Edicions del Bullent. Introducció de Joan Bell-lloc, Carme Cardona presenta l’acte, Núria Sendra presenta l’autor i Carles Rodrigo Alfonso presenta el seu llibre:

«Tinc una barraqueta que no té trespol, i a la matinadeta ja li pega el sol». La cançó no descriu una situació bucòlica, aquella barraqueta tenia una funció més pragmàtica… Arreu del territori valencià, sovint et trobes casetes disperses que tenien un ús agrari o de gestió de l’espai forestal al passat. Són habitatges senzills que no solien estar habitats de continu però tampoc estaven deshabitats, que han tingut un ús temporal. Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada ens les apropa i ens explica les seues característiques i les formes de vida associades.

Aquest tipus d’habitatge pren sentit i es consolida especialment des del segle xviii fins a mitjans del xx. Tenien en comú estar prou lluny del nucli de població per no pagar la pena anar a casa des del lloc de treball cada dia, amb els mitjans de l’època.

L’estudi de caràcter general es completa amb l’aproximació a tres tipologies concretes d’hàbitat temporal relatives a tres zones geogràfiques valencianes diferenciades: la de la marjal de l’Albufera, les agrupacions de casetes i bodegues entre la Serrania i el Camp de Túria i les cases amb riurau de les comarques centrals.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

La Terrisseria Ibèrica del Xalet de Vives de Llíria

Tercera Temporada – Episodi 4 (programa 22)

Tots hem admirat alguna vegada les joies ceràmiques del Tossal de Sant Miquel, el Vas dels Guerrers, els músics edetans, les batalles navals, les fulles d’heura entortolligant-se per tot arreu… aquells magnífics cavalls, els genets guerrers o les dames instrumentistes… i tot un conjunt de textos ibèrics que expliquen aquelles escenes i que algun dia, finalment, comprendrem.

Però, us heu preguntat alguna vegada on es van fer aquelles obres d’art? Crear aquells vasos admirables no devia ser una tasca simple, calia tot una estructura artesanal, o gairebé industrial, per tal de produir aquelles grans peces plenes de pintura cuita al forn. Calien llocs preparats per a la seua fabricació, abundància d’aigua, terres adequades, metalls i pintures resistents, llenya per als forn…  calia resguardar-se del fum i les males olors… tot això està darrere de les precioses vaixelles edetanes que admirem als museus.

Què sabem de tot això? on estaven les terrisseries? on coïen les peces? d’on agafaven l’aigua?

Tot això i molt més ens ho explica ara mateix un jove edetà, de la mateixa Llíria, Rubén Caballero, historiador i arqueòleg que acaba de fer el seu treball d’investigació: “Terrisseria ibèrica del xalet de Vives. Llíria.”

L’acte, que tingué lloc al Casal Jaume I de Llíria el 3 de febrer, va ser presentat pel seu propi professor, David Quixal, un experimentat coneixedor de la vida als poblats ibèrics del nostre entorn, professor del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Universitat de València. Els cedim la paraula.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Maquis 25 anys després: Alfons Cervera parla amb els lectors (segona part)

Tercera Temporada – Episodi 3 (programa 21)

Totes les denominacions documentades que, des de les terres edetanes, hem donat a aquesta població de la comarca valenciana de La Serrania i on ens situem per a narrar la segona part del pòdcast:

Aban ad-duff   (l’aldufer, el que toca el “pandero”)

Abenaduf

Benaduf

El Villar d’Abenaduf

El Villar de Benaduf

El Villar del Arzobispo

El Villar de l’Arquebisbe

El Villar de la Libertad

El Villar de la Llibertat

El Villar

Si bé en la primera part d’aquest pòdcast doble aprofitarem la intimitat de Los Yesares per a conversar amb l’escriptor, ara Alfons s’obre en tertúlia a la gent del grup de lectura “Pasando Pàgina” dels Serrans continuant parlant del seu llibre “Maquis”, un llibre contundent de fa vint-i-cinc anys i que perdurarà eternament, tant per l’escriptura com pel contingut…

(Des dácí accedireu a la primera part del pòdcast: Maquis 25 anys després: amb Alfons Cervera a Los Yesares)

Y ací teniu l’entrevista i reportatge de Clara Bayo a Alfons Cervera en aquesta xarrada al Villar del Arzobispo:

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Maquis 25 anys després: amb Alfons Cervera a Los Yesares (primera part)

Tercera Temporada – Episodi 2 (programa 20)

Xest al-Gar. La vila desperta abraçada al riu, un matí de cel de plom. Dalt, el castell, dignes ruïnes d’un passat incert, vigila la vall i saluda el casalot de l’Andènia. A l’altra banda, la Penya Maria mostra les teranyines d’un sol que no vol eixir, mentre el riu, mansament, recorre l’assut.

Els carrers, humits, es pinten d’olors d’esmorzars. Alfons Cervera ens espera. Entrem a casa, algeps, voltes i baranes, escales i cambres que ens parlen d’una gent i uns costums arrelats en el temps que no volen passar. Seiem en un ambient càlid i acollidor. Alfons comença a desgranar paraules, idees… els pensaments s’enganxen els uns amb els altres, com les cireres… 

Comencem a parlar del seu llibre Maquis, una publicació vigorosa de fa 25 anys…

Fins ací, la conversa domèstica amb Alfons. Aquesta és la primera part del podcast dedicat al seu llibre Maquis. Aquesta conversa té una segona part que es desenvolupà al Villar, en un ampli debat amb el club dels seus lectors.

Joan Bell-lloc

(Des dácí accedireu a la segona part del pòdcast: Maquis 25 anys després: Alfons Cervera parla amb els lectors)

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Febrer, la festa de la llum

Tercera Temporada – Episodi 1 (programa 19): LA FESTA DE LA LLUM

A trenc d’alba, els habitants d’Edeta aguaiten angoixats cap al mar de llevant. El sol torna a eixir, però com sempre, ha aparegut desganat, més tard i més cap al sud. I també es pondrà més prompte. A aquest pas, arribarà un dia que ja no eixirà, i s’acabaran les plantes, i els animals, serà la nit eterna, serà la fi de la vida…

Sortosament, arriba un dia en què el sol atura en sec el seu camí cap a la nit i canvia el seu trajecte cap al nord. Ara, cada dia ix més prompte i es pon més tard i el dia dura més, i torna l’escalfor de la nova vida a les plantes i als animals que són el seu manteniment. La Vall Bona tornarà a reverdir, per l’Assagador tornaran a passar els ramats, les fonts brollaran de nou i allà baix, des de les torres d’Arse, tornaran a pujar columnes de fum anunciadores de l’arribada de nous mercats…

A Edeta celebren amb cants, crits, música i balls la tornada del nou sol, i l’animen a créixer i a lluitar contra les tenebres. I cada dia el sol allarga el seu camí, i els càntics i les festes edetanes ajuden el sol a fer el seu camí més llarg.

Però alguns, els més savis, comencen a preguntar-se per què? qui fa que això passe? com és que tots els anys passen aquella angoixa? I pregunten als ramaders de terra en dins i als mariners de mar enllà si a les seues terres passa el mateix… i els forasters els responen amb històries molt diverses, són un déus contrariats, són uns herois, són uns éssers mítics que condueixen el sol, que el revifen, que l’apaguen… En cada país expliquen aquest fet a la seua manera, els grecs diuen no sé què de Deméter i la seua filla Perséfone, els romans parlen de les Saturnalia i les Parentalia, els africans, de Tànit, i els celtes… Dels celtes us ho contarà, de primera mà, l’edetana Carme Cardona, ella ha tingut contacte amb uns mercaders de més enllà de l’Oceà, del país del fred i de les boires, d’una illa verda i misteriosa habitada per celtes… li donem la paraula a Carme Cardona.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Nosaltres les Fusterianes, amb Gemma Pasqual i Núria Cadenes

Segona Temporada – Episodi 13 (programa 18): Commemoració al Camp de Túria de l’Any Joan Fuster.

Amb els acords de “Criatura Dolcíssima” iniciem de ple aquest viatge. Els versos de Joan Fuster i tres versions. Primers compassos que va musicar Manuel Palau el 1966 i que escoltem amb la  soprano Marta Estal i el pianista Daniel Ariño. Part central de la cançó amb la versió més recent on cantaran  Mireia Vives, Andreu Valor, Berta Iñíguez i Borja Penalba. I el final del tema amb la històrica interpretació de Lluís Llach.

Prèviament, hem escoltat la música de “Marinada” ballet simfònic per a soprano i orquestra composta el 1949 pel mestre Vicent Garcés Queralt amb textos de Joan Fuster.

Al llarg del pòdcast sonaran les veus de Marisa Carpio i Mafi Civera contant-nos aforismes. A Neus Domínguez als primers compassos i la capçalera. A Joan Bell-lloch fent de Josep Pla i quasi acabant l’acte narrant-nos com va col·laborar Joan Fuster, als anys seixanta del segle passat, en una revista de Benaguasil. I, sobretot, a Gemma Pasqual i Núria Cadenes i el seu al·legat “Nosaltres les Fusterianes”.

Dins de l’epíleg, dues perles finals. Una versió coral recitant íntegrament els versos originals de “Criatura Dolcíssima”. I l’acomiadament amb la cançó de record que li va dedicar Paco Muñoz a Joan Fuster.

Aquest acte commemoratiu de la nostra comarca a l’Any Joan Fuster ha estat realitzat per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, l’Ateneu de Benaguasil i el Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià. Imma Riera, en representació de les tres organitzacions, presentarà l’acte i posarà el punt final. Cròniques Edetanes, amb un mòbil descatalogat que fa de gravadora  i un ordinador cassola amb un programari lliure per a fer el muntatge, artesanalment vos ofereix aquest programa amb poquets mitjans però molta il·lusió i imaginació.  Les Fusterianes tenen la paraula!!!

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Sant Jaume i Sant Sebastià, històries del patrimoni de la Pobla de Vallbona

Segona Temporada – Episodi 12 (programa 17):

Dins de les 14-enes Jornades d’Història Local de la Pobla de Vallbona, el filòleg Joan Bell-lloc presentà una comunicació titulada: “El patrimoni religiós de la Pobla: el tresor de Sant Jaume i els primers documents de l’ermita de Sant Sebastià”.

En la primera part de la seua exposició presentà un inventari de joies i objectes religiosos de la parròquia de Sant Jaume fet a l’entorn del 1450. En un primer moment  explicà la gestió d’aquests béns per part dels jurats de la Pobla, responsables d’aquest patrimoni local. A continuació exposà els elements inventariats amb alguns comentaris de tipus històric i etnogràfic.

Al s. XV, Sant Jaume, el titular d’aquesta parròquia, encara no era el “matamoros” actual, sinó el sant pelegrí amb sandàlies, bastó i petxines, tal com apareix en la magnífica taula gòtica de Reixach que es conserva al temple. Per això sentirem, a abans de la primera intervenció de Joan, l’himne Dum pater familias, el cant dels Pelegrins de Sant Jaume, del Còdex Calixtinus, datat al s. XII.

La segona part se centra en l’exposició d’una sèrie de donacions testamentàries documentades entre el 1450 i el 1456. Aquestes dades confirmen les hipòtesis d’alguns estudiosos, com Sarthou o Sanchis Sivera, els quals suposaven que aquesta ermita era del s. XV. Els documents confirmen que les obres es van realitzar entre el 1452 i el 1456 i, dos anys més tard, es feu la casa dels ermitans.

Aquests documents també posen de relleu que, la titularitat d’aquesta ermita no solament era de Sant Sebastià, sinó que anava acompanyat de Sant Fabià, un papa del s. III, martiritzat el mateix dia que sant Sebastià, el 20 de gener. La tercera titular de l’ermita era santa Anastàsia Farmacolítria, una santa curadora a partir dels fàrmacs. En definitiva, una capella dedicada als patrons protectors contra la pesta. Abans del segon parlament de Joan podem sentir els gojos a Sant Sebastià en una versió popular. Agraïm al Centre d’Estudis Locals i a l’ajuntament de la Pobla de Vallbona la gravació d’aquest programa en el qual hem anat escoltant diversa música que ja vos hem documentat. Sols afegir que les narracions de Neus Domínguez estaven acompanyades de la cançó Gaude virgo mater Christi una de les peces amb més fama del segle XV. I per això aprofitem per a acomiadar-nos amb versos del gran Ausiàs Marc, coetani de l’època. Ho fem amb una gravació de Raimon de l’abril de 2006 a la Pobla de Vallbona, l’última realitzada al Camp de Túria, en la gira de l’acomiadament dels escenaris del cantant de Xàtiva.

… i ací vos deixem íntegra la gravació en vídeo de la conferència que va realitzar “TelePobla” del filòleg Joan Bell-lloc i que va ser la base del nostre pòdcast:

… i per acabar, breu vídeo de “TelePobla” on entrevisten a Joan Bell-lloc per a contar-nos els orígens de l’ermita de Sant Sebastià de la Pobla de Vallbona a mitjan segle XV:

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

D’Isabel de Villena a Isabel Clara Simó

Segona Temporada – Episodi 11 (programa 16): Commemoració des del Camp de Túria de les “Festes Isabelines: Nosaltres les valencianes, escriptores  en el temps”. Des del nostre pòdcast vàrem col·laborar amb l’homenatge a les escriptores en llengua catalana del País Valencià que va realitzar el Casal Jaume I del Camp de Túria d’Acció Cultural reproduint íntegrament l’acte del passat setembre realitzat a Llíria amb la conferència  “D’Isabel de Villena a Isabel Clara Simó” amb la participació de Llúcia Lerma, professora de valencià i Carme Cardona, també professora de valencià i escriptora. Presenta, Mafi Civera. Introducció, Neus Domínguez.

Pel que fa a la música que escoltareu, arranquem amb “Vita Christi” de Piacere dei Traversi amb un text adaptat d’Isabel de Villena, amb un parell de versions d’“Homenatge a Teresa”, primer amb Ol’Green OHD i a meitat amb el piano de Manel Camp. Entremig d’elles, un Ave Maria en hebreu… i acabem amb una versió magistral de “M’aclame a tu” amb l’edetana Mireia Vives amb la Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria, dirigida per Pablo Marqués, i la Rumba Coumo de Perpinyà.

I, com no, la sintonia oficial del pòdcast, des d’aquesta segona temporada, la que molt amablement ens va proporcionar Sime Galduf i el seu grup “Ministriles de Marsias”…

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Viatges per la memòria, Josep M. Jordan

Segona Temporada – Episodi 10 (programa 15): Pòdcast en col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria l’ajuntament d’Olocau i Edeta Editorial, amb la participació de l’autor del llibre, la introducció de Francesc Rozalen i un recorregut musical amb “Els Últims Romàntics”. Presenta Joan Belloch:

1.- Olocau, cau de somnis, cau de rabosses, en definitiva cau, un cau amagat sota la gran penya del Maimó. Són les 7 de la vesprada, entre dos llums. No fa fred, però ja no hi ha ningú al carrer. Sala de Plens de l’Ajuntament. Tot fa olor de nou. A l’entrada, una tauleta amb diversos exemplars d’un llibre: Viatges per la memòria. Lletres d’estima i gratitud, de Josep Maria Jordan Galduf publicat per l’editorial Edeta. La sala té un ambient càlid, tot són salutacions i exclamacions d’alegria, la gent somriu en grups que es fan i es desfan. A poc a poc, tothom s’asserena i va seient a les cadires, noves, blanques, còmodes. En una improvisada presidència hi ha Antonio Ropero, l’alcalde de la vila que acull l’acte, i Xelo Tomàs, presidenta de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, organitzadors de la presentació. També hi ha Paco Rosalén, un reconegut historiador de Llíria, de paraula calmada i dicció clara, de conceptes ben organitzats i entenedors. Finalment, el protagonista Josep Maria Jordan, Pep Jordà, l’autor del llibre, prim, somrient, amb un aire eternament acadèmic, veu musical, temperada, molt suau. Es troba envoltat d’amics i coneguts. Tothom es troba envoltat d’amics i coneguts. Ambient relaxat i expectant. Silenci. Paco Rosalén pren la paraula.

———————————————————–

2.- Les paraules de Rosalén han dibuixat a l’auditori un Pep Jordà polifacètic: un “pare” del nostre petit país, el Camp de Túria, un activista social, un polític, un professor universitari i finalment, un literat, autor de vora una trentena de llibres i d’incomptables col·laboracions en diaris i revistes. Però a banda de tot això, les seues arrels edetanes l’han portat també a un desacomplexat grup de cantaires romàntics, els cants dels quals esteu sentint al llarg i ample d’aquesta audició. Però escoltem, ara, les pròpies paraules de Pep Jordà.

————————————————————

3.- I ací acaba el viatge que hem fet, junts, per la lluminosa memòria de Pep Jordà, el qual, resseguint els mites clàssics de les edats de l’home, ha dividit el seu llibre en tres etapes. Ens ha obert el seu cor i la seua memòria per relatar-nos i explicar-nos els diversos personatges que el guiaren en les primeres etapes, la infantesa, la joventut, els estudis universitaris, etc. Després ens ha parlat de les seues grans amistats i la influència que han exercit sobre ell, del compromís social i les aspiracions polítiques i culturals, de les seues principals obres on explica el món que l’envolta, els problemes, les realitats. Finalment, descriu la seua evolució a través del temps, els canvis que ha experimentat el seu pensament i la seua espiritualitat, les velles i noves conviccions que creia passades però que tornen de nou, la penombra d’algunes relacions humanes. Tota una vida, singular i col·lectiva, meridianament exposada aquell capvespre tardoral a l’Ajuntament d’Olocau, cau de somnis.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol