Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Nosaltres les Fusterianes, amb Gemma Pasqual i Núria Cadenes

Segona Temporada – Episodi 13 (programa 18): Commemoració al Camp de Túria de l’Any Joan Fuster.

Amb els acords de “Criatura Dolcíssima” iniciem de ple aquest viatge. Els versos de Joan Fuster i tres versions. Primers compassos que va musicar Manuel Palau el 1966 i que escoltem amb la  soprano Marta Estal i el pianista Daniel Ariño. Part central de la cançó amb la versió més recent on cantaran  Mireia Vives, Andreu Valor, Berta Iñíguez i Borja Penalba. I el final del tema amb la històrica interpretació de Lluís Llach.

Prèviament, hem escoltat la música de “Marinada” ballet simfònic per a soprano i orquestra composta el 1949 pel mestre Vicent Garcés Queralt amb textos de Joan Fuster.

Al llarg del pòdcast sonaran les veus de Marisa Carpio i Mafi Civera contant-nos aforismes. A Neus Domínguez als primers compassos i la capçalera. A Joan Bell-lloch fent de Josep Pla i quasi acabant l’acte narrant-nos com va col·laborar Joan Fuster, als anys seixanta del segle passat, en una revista de Benaguasil. I, sobretot, a Gemma Pasqual i Núria Cadenes i el seu al·legat “Nosaltres les Fusterianes”.

Dins de l’epíleg, dues perles finals. Una versió coral recitant íntegrament els versos originals de “Criatura Dolcíssima”. I l’acomiadament amb la cançó de record que li va dedicar Paco Muñoz a Joan Fuster.

Aquest acte commemoratiu de la nostra comarca a l’Any Joan Fuster ha estat realitzat per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, l’Ateneu de Benaguasil i el Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià. Imma Riera, en representació de les tres organitzacions, presentarà l’acte i posarà el punt final. Cròniques Edetanes, amb un mòbil descatalogat que fa de gravadora  i un ordinador cassola amb un programari lliure per a fer el muntatge, artesanalment vos ofereix aquest programa amb poquets mitjans però molta il·lusió i imaginació.  Les Fusterianes tenen la paraula!!!

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Sant Jaume i Sant Sebastià, històries del patrimoni de la Pobla de Vallbona

Segona Temporada – Episodi 12 (programa 17):

Dins de les 14-enes Jornades d’Història Local de la Pobla de Vallbona, el filòleg Joan Bell-lloc presentà una comunicació titulada: “El patrimoni religiós de la Pobla: el tresor de Sant Jaume i els primers documents de l’ermita de Sant Sebastià”.

En la primera part de la seua exposició presentà un inventari de joies i objectes religiosos de la parròquia de Sant Jaume fet a l’entorn del 1450. En un primer moment  explicà la gestió d’aquests béns per part dels jurats de la Pobla, responsables d’aquest patrimoni local. A continuació exposà els elements inventariats amb alguns comentaris de tipus històric i etnogràfic.

Al s. XV, Sant Jaume, el titular d’aquesta parròquia, encara no era el “matamoros” actual, sinó el sant pelegrí amb sandàlies, bastó i petxines, tal com apareix en la magnífica taula gòtica de Reixach que es conserva al temple. Per això sentirem, a abans de la primera intervenció de Joan, l’himne Dum pater familias, el cant dels Pelegrins de Sant Jaume, del Còdex Calixtinus, datat al s. XII.

La segona part se centra en l’exposició d’una sèrie de donacions testamentàries documentades entre el 1450 i el 1456. Aquestes dades confirmen les hipòtesis d’alguns estudiosos, com Sarthou o Sanchis Sivera, els quals suposaven que aquesta ermita era del s. XV. Els documents confirmen que les obres es van realitzar entre el 1452 i el 1456 i, dos anys més tard, es feu la casa dels ermitans.

Aquests documents també posen de relleu que, la titularitat d’aquesta ermita no solament era de Sant Sebastià, sinó que anava acompanyat de Sant Fabià, un papa del s. III, martiritzat el mateix dia que sant Sebastià, el 20 de gener. La tercera titular de l’ermita era santa Anastàsia Farmacolítria, una santa curadora a partir dels fàrmacs. En definitiva, una capella dedicada als patrons protectors contra la pesta. Abans del segon parlament de Joan podem sentir els gojos a Sant Sebastià en una versió popular. Agraïm al Centre d’Estudis Locals i a l’ajuntament de la Pobla de Vallbona la gravació d’aquest programa en el qual hem anat escoltant diversa música que ja vos hem documentat. Sols afegir que les narracions de Neus Domínguez estaven acompanyades de la cançó Gaude virgo mater Christi una de les peces amb més fama del segle XV. I per això aprofitem per a acomiadar-nos amb versos del gran Ausiàs Marc, coetani de l’època. Ho fem amb una gravació de Raimon de l’abril de 2006 a la Pobla de Vallbona, l’última realitzada al Camp de Túria, en la gira de l’acomiadament dels escenaris del cantant de Xàtiva.

… i ací vos deixem íntegra la gravació en vídeo de la conferència que va realitzar “TelePobla” del filòleg Joan Bell-lloc i que va ser la base del nostre pòdcast:

… i per acabar, breu vídeo de “TelePobla” on entrevisten a Joan Bell-lloc per a contar-nos els orígens de l’ermita de Sant Sebastià de la Pobla de Vallbona a mitjan segle XV:

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

D’Isabel de Villena a Isabel Clara Simó

Segona Temporada – Episodi 11 (programa 16): Commemoració des del Camp de Túria de les “Festes Isabelines: Nosaltres les valencianes, escriptores  en el temps”. Des del nostre pòdcast vàrem col·laborar amb l’homenatge a les escriptores en llengua catalana del País Valencià que va realitzar el Casal Jaume I del Camp de Túria d’Acció Cultural reproduint íntegrament l’acte del passat setembre realitzat a Llíria amb la conferència  “D’Isabel de Villena a Isabel Clara Simó” amb la participació de Llúcia Lerma, professora de valencià i Carme Cardona, també professora de valencià i escriptora. Presenta, Mafi Civera. Introducció, Neus Domínguez.

Pel que fa a la música que escoltareu, arranquem amb “Vita Christi” de Piacere dei Traversi amb un text adaptat d’Isabel de Villena, amb un parell de versions d’“Homenatge a Teresa”, primer amb Ol’Green OHD i a meitat amb el piano de Manel Camp. Entremig d’elles, un Ave Maria en hebreu… i acabem amb una versió magistral de “M’aclame a tu” amb l’edetana Mireia Vives amb la Banda Simfònica de la Unió Musical de Llíria, dirigida per Pablo Marqués, i la Rumba Coumo de Perpinyà.

I, com no, la sintonia oficial del pòdcast, des d’aquesta segona temporada, la que molt amablement ens va proporcionar Sime Galduf i el seu grup “Ministriles de Marsias

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Viatges per la memòria, Josep M. Jordan

Segona Temporada – Episodi 10 (programa 15): Pòdcast en col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria l’ajuntament d’Olocau i Edeta Editorial, amb la participació de l’autor del llibre, la introducció de Francesc Rozalen i un recorregut musical amb “Els Últims Romàntics”. Presenta Joan Belloch:

1.- Olocau, cau de somnis, cau de rabosses, en definitiva cau, un cau amagat sota la gran penya del Maimó. Són les 7 de la vesprada, entre dos llums. No fa fred, però ja no hi ha ningú al carrer. Sala de Plens de l’Ajuntament. Tot fa olor de nou. A l’entrada, una tauleta amb diversos exemplars d’un llibre: Viatges per la memòria. Lletres d’estima i gratitud, de Josep Maria Jordan Galduf publicat per l’editorial Edeta. La sala té un ambient càlid, tot són salutacions i exclamacions d’alegria, la gent somriu en grups que es fan i es desfan. A poc a poc, tothom s’asserena i va seient a les cadires, noves, blanques, còmodes. En una improvisada presidència hi ha Antonio Ropero, l’alcalde de la vila que acull l’acte, i Xelo Tomàs, presidenta de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, organitzadors de la presentació. També hi ha Paco Rosalén, un reconegut historiador de Llíria, de paraula calmada i dicció clara, de conceptes ben organitzats i entenedors. Finalment, el protagonista Josep Maria Jordan, Pep Jordà, l’autor del llibre, prim, somrient, amb un aire eternament acadèmic, veu musical, temperada, molt suau. Es troba envoltat d’amics i coneguts. Tothom es troba envoltat d’amics i coneguts. Ambient relaxat i expectant. Silenci. Paco Rosalén pren la paraula.

———————————————————–

2.- Les paraules de Rosalén han dibuixat a l’auditori un Pep Jordà polifacètic: un “pare” del nostre petit país, el Camp de Túria, un activista social, un polític, un professor universitari i finalment, un literat, autor de vora una trentena de llibres i d’incomptables col·laboracions en diaris i revistes. Però a banda de tot això, les seues arrels edetanes l’han portat també a un desacomplexat grup de cantaires romàntics, els cants dels quals esteu sentint al llarg i ample d’aquesta audició. Però escoltem, ara, les pròpies paraules de Pep Jordà.

————————————————————

3.- I ací acaba el viatge que hem fet, junts, per la lluminosa memòria de Pep Jordà, el qual, resseguint els mites clàssics de les edats de l’home, ha dividit el seu llibre en tres etapes. Ens ha obert el seu cor i la seua memòria per relatar-nos i explicar-nos els diversos personatges que el guiaren en les primeres etapes, la infantesa, la joventut, els estudis universitaris, etc. Després ens ha parlat de les seues grans amistats i la influència que han exercit sobre ell, del compromís social i les aspiracions polítiques i culturals, de les seues principals obres on explica el món que l’envolta, els problemes, les realitats. Finalment, descriu la seua evolució a través del temps, els canvis que ha experimentat el seu pensament i la seua espiritualitat, les velles i noves conviccions que creia passades però que tornen de nou, la penombra d’algunes relacions humanes. Tota una vida, singular i col·lectiva, meridianament exposada aquell capvespre tardoral a l’Ajuntament d’Olocau, cau de somnis.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Els repobladors balears al Camp de Túria (1609-1650)

Segona Temporada – Episodi 9 (programa 14): Pòdcast en col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria que arreplega la presentació a la seu de l’Associació Cultural 9 d’Octubre de Vilamarxant del llibre “Els repobladors balears al Camp de Túria” i on intervingueren Joan J. Adrà, Joan Bell-lloc i Josep Mas Martí.

“Divendres, 16 de setembre de l’any del senyor de 2022. A boqueta nit, ja entre dues clarors, es produí a Vilamarxant, molt prop del riu de Guadalaviar, un fet portentós. Un nigromant o vident, lector de lletra antiga, anomenat Josep Mas, ab la col·laboració del seu ajudant, Joan de Bell-lloc, començaren a traure a la llum les restes mortals de vint-i-set famílies, hòmens, dones e creatures, que feia més de quatre-cents anys restaven soterrats al fossar de la vila, enmig del poble e prop de l’església. E fou present a l’acte lo doctor Adrià, qui donà explicació d’aquell fet meravellós. Hi foren també presents vora un centenar de veïns e veïnes de la Vall Bona e de les terres edetanes. E lo nigromant e lo doctor donaren fe als presents que aquells cossos eren d’un grup de gent venguda d’unes illes, dellà lo mar de València, apel·lades de Mallorques e d’Eivissa, e que eren venguts lo any 1611, e pus tard encara, per repoblar aquestes terres que lo senyor rei havia fetes buidar de sarraïns e de nou convertits. E ací restaren los mallorquins, mesclant-se ab los altres crestians, fins que arribà la fi dels seus dies. E alguns dels presents compraren lo llibre on s’expliquen aquestes meravelles.”

——————–

L’expulsió dels moriscos de Vilamarxant -i de tot el Regne de València- no era més que la fase final d’un projecte que havia començat el 1238 amb la presa de la ciutat de València i el seu regne. Ara, en començar el s. XVII, l’expulsió final fou un fet traumàtic, especialment per al senyors de terres de moriscos, com era el cas de Vilamarxant. I s’obrí un nou capítol, la repoblació. I ací és on tenim la sorpresa, desvetlada per Josep Mas, de la vinguda d’un important grup de famílies balears que repoblaren aquesta vila i, des d’ací, s’escamparen per tot el Camp de Túria. Molt poques restes queden d’aquells Alemany, Babiloni, Barceló, Batle, Canelles, Català, Duran, Estades, Esteve, Febrer, Fillol, Font, Ginard, Llobera, Mas, Miquel, Montaner, Moragues, Omar, Perelló, Pou, Quetgles, Ramis, Ramon, Rosselló, Salvà i Serra. Però des d’avui els seus noms i la seua història personal ha estat rescatada, treta a la llum, i comença un nou període en què nosaltres, o altres investigadors, podran continuar reconstruint aquest conjunt de vides trasbalsades del s. XVII.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

…i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)

Segona Temporada – Episodi 8   segona part (programa 13): AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)

La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.

Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.

I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments (I)

Segona Temporada – Episodi 7  primera part (programa 12): EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)

Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.

Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.

Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.

Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Un exemple de recerca d’història local amb Ferran Zurriaga

Segona Temporada – Episodi 6 (programa 11): T’agrada la història local? Estàs fent un treball d’investigació i necessites referències? Saps com identificar els fets rellevants en el teu estudi?

L’Institut d’Estudis Comarcals, IDECO, del Camp de Túria, el Centre d’Estudis Locals, CEL, de la Pobla de Vallbona i l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona organitzaren el passat abril un taller on Ferran Zurriaga, amb el seu llibre “La Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, ens va donar les pistes i exemple de recerca d’història local. Ara, des de Cròniques Edetanes, te l’oferim íntegrament.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Les Fonts de Llíria, el Parc de Sant Vicent

Segona Temporada – Episodi 5 (programa 10): amb les històries i coneixements de Francesc Rozalen ens endinsem de ple en aquest enclavament tan estimat a la capital del Camp de Túria coincidint amb la huitava d’una rogativa que feia un parell d’anys que no es realitzava per la pandèmia. Junt amb la narrativa de l’historiador edetà ens acompanyarà també la música de Sime Galduf, Saó, la Colla de Dolçainers de Consolat de Mar i Toni de l’Hostal.

En aquest capítol viatgem al paratge màgic edetà envoltats de natura, tradicions, cultura popular i devoció. I música, molta música ben nostra. Iniciem “la romeria” amb el trombó magistral de Sime Galduf i la melodia festivaEls de Llíria estem ací”. Les campanes de l’ermita, captades sonant minuts abans d’arribar la rogativa de 2022, donen pas a la capçalera del programa. Torn per a Saó i la seua versió de la “Dansa dels Oficis de Llíria”. Ara, l’historiador Francesc Rozalen ens proporcionarà unes pinzellades imprescindibles per a situar-nos de ple al Parc de Sant Vicent. Serà aleshores el moment de la Colla de Dolçainers de Consolat de Mar i recuperarem “Abril”, la gravació online en ple confinament el 2020 i que feren en honor a les Festes de Sant Vicent de Llíria d’eixe any. Joan Bell-lloc ens proporciona l’arxiu sonor de campanes i música al moment just de l’arribada de la rogativa enguany a l’ermita. I ací el moment estel·lar: la gravació integra del magazine “El rall” d’A punt ràdio del passat 25 d’abril, on la capital del Camp de Túria ha sigut la gran protagonista d’eixe programa i de la mà de la seua presentadora Helena Montaner parlaran extensament amb Francesc Rozalén. Sota el seu guiatge, ens endinsa en la romeria que, any rere any, se celebra en la ciutat edetana a la font on segons diu la tradició Sant Vicent Ferrer va fer brollar aigua després d’una intensa sequera. I acabarem amb Toni de l’Hostal cantant la cançó del grup “Allioli” “Sant Vicent de Llíria” una versió casolana que enregistrarem un 25 d’abril de 2009 a la Casa de la Cultura de Bétera.

Estem a les portes de les Fonts de Llíria. Anem a gaudir del Parc de Sant Vicent. Benvingudes, benvinguts, a “Cròniques edetanes

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol

Bandolerisme al Camp de Túria

Segona Temporada – Episodi 4 (programa 9): amb les històries de Manel Arcos i Martínez. Presenta Carme Cardona. Dani Miquel canta “Els roders valencians”. I la col·laboració imprescindible del Casal Jaume I del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

Joan Bell-lloc: “Eren delinqüents? Eren rebels socials? Eren personatges històrics o eren un producte de la ficció? Els bandolers sempre han format part, d’una manera o altra, del nostre entorn social i geogràfic. I Manuel Arcos Martínez ha dedicat una part important de la seua investigació a traure a la llum molts d’aquests individus marginals, en concret, els bandolers del Camp de Túria documentats al segle XIX.

Aquesta tipologia de bandits nostrats han deixat un copiós rastre en la toponímia comarcal, com ara les nombroses sendes dels Bandolers o els camins dels Lladres escampades per tota la contrada. També els malnoms, les locucions i les frases fetes recullen els casos de Perot, el Moro del Molinet, el Tort, l’Estudiant, Catalinet, Samarra, Ouet i molts altres cèlebres malfactors edetans. Però situats al Camp de Túria i al XIX, qui s’emporta la fama rodera, per excel·lència, són els Blaus, una família riba-rogera que va mantenir a ratlla les forces vives i que va posar en escac i mat una altra família benestant, els Floreros.

Al llarg de la xarrada, Manuel Arcos explica també les èpoques principals d’extensió d’aquest fenomen, els mitjans de repressió exercits des del poder establert i, sobretot, les causes d’aparició d’aquest nombrós grup de persones que decidiren abandonar els camins dòcils de la justícia i escriure ells mateixos la seua pròpia i abrupta història”.

+ des de Vilaweb accedireu a més enllaços i informació d’aquest capítol